Una lectura de "Terres mortes", de Núria Bendicho “Terres mortes”, escrit per una noia de vint-i-vuit anys, d’esquerra, se’n va més enllà de la ideologia diguem que cerca l’arrel dels problemes socials, com si n’hi hagués prou de cercar una metàfora per explicar la complexa naturalesa del món. Cercar l’arrel esdevé radical, que ja és un judici i un insult a la vegada, i segons com una visió política del món. Una mateixa paraula posseeix tres accepcions, i totes distintes. També és una forma que té la joventut de marcar distàncies amb la contentura dels grans. Una forma de marcar el món amb el seu rastre de nervi . Núria Bendicho va escriure una novel·la que al depassava, que la superava, que mirant de narrar les brutalitats més dures del món, en especial per a les dones, va narrar alguna cosa dels inferns mentals que només saben construir inferns mentals. Certament una malaltia o /i una marginalitat respecte a la idea de polis, a la idea de ciutat renaixentista. “Terres mortes “ també parla de la mort i de la putrefacció dels cossos estimats. Regira el món catòlic, poc procliu a reconèixer la permanència dels cossos que es desfan en absència de vida. És evident que hi ha molta ràbia darrera del llibre i molta individualitat. I moltes lectures al marge dels diversos noucentisme del segle XX. Comentant “Terres mortes” comprens que hi ha una idea filosòfica més que una idea merament narrativa- costa seguir els embolics argumentals - . Hi ha la percepció aguda de la mort. I de la facilitat en què les famílies poden entrar en la bogeria i no sortir-ne en generacions. En cert sentit, submergint-se, “Terres mortes” també és una nissaga però no pas de poder ni d’ordre sinó de brutícia, de sentors, de pudors, de textures toves, de paraules tèrboles que es tornen cops ( i renecs ? ), de dones prostituïdes . De dones colpejades. D’assassinats . D’incest. De cops. Potser més cops que no una altra cosa. La tesi de la novel·lista és que vivim en un temps de gran violència però somorta, sepultada sota tones de regles i làmines de vaselina. Com si la consciència humana fos més aquell bogeria de foscor que no les hipocresies que diaris, televisions i parlaments democràtics volen mostrar. La novel·la compleix aquell propòsit que els erudits anuncien : és més intel·ligent que la novel·lista. Més intel·ligent que els propòsits que la nodreixen. Més intuïtiva que les idees de l’esquerra radical. O sigui que la metàfora que s’ha endurit.