Notes de lectura de Consumits pel foc de Jaume Cabré.

Jaume Cabré ha escrit una nova nouvelle a base de revisar, tallar, aprimar i llençar moltes pàgines. A mi m’han agradat molt els textos escrits reproduint diàlegs, molt simples en aparença, sovint amb frases amb doble sentit, treballats, àgils. Són diàlegs i més diàlegs en algú que hi té la mà trencada tant en la construcció d’escenes, com en escoltar què diuen les paraules. El resultat és un relat en què costa separar-se de la desorientació de l´únic protagonista, de l’Ismael, que com un beneit no recorda res ni tampoc sap on s’ha posat. La seua desorientació és la nostra desorientació. La metàfora inicial, la falena que cerca la llum i s’hi rosteix, és tan poderosa que amaga la història, la situa en un altre pla, la converteix en un esquema, quasi una ganyota. L’Amor sensual i sexual és tan simbòlic ( un didalet comprat en una merceria ) que sembla una broma. I el godallet extraviat és forma del monòleg interior aplicat a un animal. ( Una certa crida a la infància del lector, i la sensació de la gespa tallada de poc als peus .) Què caracteritza l’estil de Cabré ? La complicitat amb els lectors que ja l’hem llegit : és com si el novel·lista et digués “No et duré més lluny que les altres novel·les perquè no tinc l’energia per portar-t’hi sinó que jugarem a fet i amagar com un xiquet : a riure, a cercar-se i amagar-se. M’he fet vell : no ho vull admetre, et parlaré de la mort com un malentès, com un caçador que esverat confon la presa. He vist morir molts amics, i veig que la mort és una xamba estrambòtica en què res pot calcular-se”. Ismael salva la vida amb un palíndrom i la perd per la passió per la llum, que crema, que solseix.

Notes de lectura de Iolanda Batallé. Atreveix-te a fer les coses a la teva manera.

Notes de lectura d'un manual de direcció d'empreses molt sui generis.  

gotes d'aigua. 

ATREVEIX-TE.

Iolanda Batallé ha escrit un bon assaig sobre la seua concepció de la direcció d’empreses. És un llibre agosarat : mescla amb solta les anècdotes personals d’empreses concretes amb certes idees generals potents, algunes molt tòpiques, molt del nostre temps - el poder de l'emoció-, i altres més afinades, producte d’un cert pensament refinat, com ara atendre a detalls que no se solen escoltar, l'acabament de les feines, etc. La meditació forma part del seu viure. L’acceptació del pensament i de la sentimentalitat ensems són curioses. 

La lectura del llibre és aconsellable : promou una gimnàstica mental de l'atenció i de l'auto-observació.

Explica que quan li van oferir de dirigir una gran empresa cultural barcelonina, el primer que féu va ser canviar el lloc del despatx de direcció : va triar les golfes en comptes del despatx noble de la primera planta. La idea que expressa és acceptar la mobilitat emocional de les dones en la feina i en el lideratge : la comoditat és un concepte clau, la felicitat, també. “Quan sento angoixa respiro”, escriu.

El vestit l’usa conscientment com un llenguatge emocional : la varietat del vestir és assumit com a la paleta emocional, inesgotable. Posar-se roba molt diferent. No caure en l’uniforme del traje jaqueta. Sentir la mandra; sentir la melancolia, sentir l’eufòria, aconsella.

En el seu mite íntim recorda una iaia emocionant que li va fer sentir a casa seua ser el lloc més feliç de l'univers. El text és emotiu : la Iolanda Batallé va tenir sort en conèixer i donar valor a la susdita mítica iaia, arquetip de dones sàvies 

La centralitat de l’emoció i del sentiment com a força d’acció va acompanyada de l’esforç d’entendre’s. “Dedica’t a entendre’t i t’estalviaràs problemes.”  “Cada dia necessites dedicar temps  l’autoobservació”, escriu. 

“Costa mirar-se.” S’intueix la idea de saber trobar la pròpia confiança i la confiança en els altres. Crear confiança és crear valor. Més endavant escriu que et preguntis si et mou la por o la gratitud. 

“M’agrada la sensació de descobrir algú que passat un temps podrà substituir-me.” Idea magnífica que sovint oblidem : les continuïtats de les empreses, que ens depassen.   

Fa una afirmació que és una pedra angular : la bondat ens constitueix. 

La idea que més m’ha ressonat ha estat el que ella interpreta com una forma d’actuar masculina davant dels problemes  : diu que els homes actuen davant dels problemes com a guerrers : volen conquerir, posseir, destruir, oblidar ; en canvi les dones hi dialoguen i els transformen. 

“Els problemes no es derroten i s’obliden . Els problemes es converteixen en noves formes de fer. Els problemes són aspectes ignorats de la nostra vida que reclamen el dret a trobar el seu lloc en la zona lluminosa. “ 

Aquest paràgraf m’ha ressonat fortament en la qüestió de la manera de dirigir i de digerir els problemes en els homes. Crec que l’encerta. 

“Els sentiments són força, no feblesa.”, subratlla.  

Apunta que quan les coses costen massa, ja és moment de deixar la direcció. En ella  sembla que el seu límit són els vuits anys. Decidir quan el temps s’ha esgotat és també una forma de saviesa. “Cadascú sap els grans barrancs on ha caigut.”

En definitiva, escriu sobre lideratge de forma original; el lector pot tornar-se més savi i aplicar-ho al seu lideratge íntim, a la seua relació amb els altres, a les seues empreses.

 

 

El poeta metafísic.

 

Un article sobre poesia. 

Notes de lectura de Desig de veu. Carles Camps Mundó. Editorial Saldonar. 2021.

Una despietada pietat.  La poesia nua i sencera.

He llegit, he rellegit un cop i un altre cop el llibre nou del poeta Carles Camps Mundó, nat el 1948, que no és un autor fàcil ni ressenyable : no fulgiria al plató televisiu on Xavier Grasset entrevista a altes hores del vespre quasi tots els autors catalans que han tret llibre enguany. Al plató llueixen els més joves ; els vells poc hi són.  I tanmateix, la relectura és un estimulant exercici intel·lectual. 

 L’any 2018 va aparèixer la seua obra poètica reunida dita La mort i la paraula,pocs l’han llegit. Ara, el 2021, ha tret a la llum un nou volum titulat Desig de veu que se situa en l’òrbita feliç de la poesia filosòfica. La seua (re)lectura fóra com una purga aspra per a les il·lusions. Un brillant exercici de veritat greu i agra. Busquem consol i evasió en la lectura, ell ens dona una altra cosa. Dues notes introductòries ens fan dubtar si no fora millor que escrigués filosofia, directament. Allí escriu que entén la creació artística com a pròpia dels vulnerables, comuna anàlisi radical dels conflictes íntims.Aplicant aquesta idea a la poesia, aquesta esdevé solemne, forta, difícil, implacable. Res no s’escapa de l’anàlisi sense pietat. Tot sucre és apartat del cafè amarg de la veritat. “Una indagació que perquè sigui veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos”. Parla d’un egoisme solidari, i d’una despietada pietat. I escriu una frase lapidària : “La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols un placebo”. S’inscriu en la vena antiga i venerable de la poesia de parla de la naturalesa del pensaments, de la consciència. “Som humans perquè som fondament “malferibles”, perquè som irresolubles”, cosa que et deixa clavat. 

Dins la mateixa claredat apunta : la poesia “és capaç de fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari.Quan et vesses humanament, sense comerç”. En un món funcional, el poema com a disfunció, afegeix.

Els poemes, escrits en decasíl·labs, no estan pensats precisament per al comerç : 

“ la veritat és desconstrucció,

 com quan el nen desmunta una joguina,

sovint la més preuada, i en coneix,

qui sap si amb lúcid dolor, la mentida: 

aquella andròmina meravellosa

amb què visita mons imaginaris/no és sinó representació.

 Guió imposat al món com a escenari 

 de la inclement voluntat de poder.” 

Aquest poema és d’una concisió exemplar : 

Tot el que vius és tan sols el teu cos,

 i encara que pensar et faci creure 

 que vius més que ser viu, la consciència 

 no et dóna ni et pren res. 

Com qualsevol/ altre animal, no vius més que el teu cos

 sobre la podridura del món, l’humus

 que a la fi del teu temps t’ha de fer seu 

perquè tot fructifiqui sense tu. 

Estimats lectors, acabaré l’article aportant-los una idea consoladora 

“La vida plena necessita omplir-se 

de pèrdua, de pena enriquidora.” 

i  “La bellesa del sol és el crepuscle”.

Article publicat originàriament a Lectura del diari Segre de Lleida.