Viatge a Egipte.

Dolces pastanagues imaginàries sota l’arena del desert. Recordo com el guia local d’Egipte, arrulladet i de paraula apassionada, ens duia a obradors i botigues perquè hi compréssim: formava part de les servituds i amenitats del viatge. Ara un taller d’alabastre, adés un laboratori d’essències de perfums, ara una botiga de roba de cotó egipci, adés una botiga d’espècies. Sovint et volien engalipar. El seu posat era expectant : sabia que el fet de comprar o abstenir-se’n és potser l’última llibertat del turista. Naturalment ocultava que ell cobrava comissions de les compres. Comprar és més concret i plaent que enraonar sobre la novena dinastia dels faraons. En les explicacions dels temples copiava, en barat, els models il·lustrats del gran tour per als fills rebecs de l’aristocràcia francesa o britànica. Un llustre per a tota la vida. Els turistes contemporanis com ara nosaltres anem a fer el gran tour al començ de la senectut. Una forma d’endarrerir els efectes de l’envelliment del cos i de la ment. En aquesta incerta segona joventut que és la jubilació, les dinasties i els noms dels arquitectes del faraó costen més de recordar. La devastació és a prop. La memòria és més prima. El guia ens encolomava discursos en castellà xocant ple d’anglicismes i repeticions amb un ordre del discurs estrambòtic. Substituïa el logos racional per un galimaties extravagant en què hàbilment ens convertia ens els seus habibis durant una setmana. Ens cridava: “família”. Ens donava consells paternals, com ara que fóssim puntuals. I ho érem. Ens engalipava amb els seus convincents autoenganys : ens dibuixava pastanagues imaginàries que serien descobertes sota l’arena del desert. Expectatives superiors abstractes sense altra base que la pura creença. Si treballem molt i treballem bé trobarem tresors ocults de faraons desconeguts que canviaran la història. Ho desitjava tant ferventment que ens volia encomanar aquella bella il·lusió. De tant en tant s’apassionava i establia una curiosa comparació : si només hem trobat la tomba completa d’un faraó jove com és Tutankhàmon , que no va fer re, que era un nen, què passaria si trobéssim la tomba completa d’un dels grans faraons de la història com ara Ramsés I ? La seua imaginació s’excitava amb màscares d'or, sarcòfags de pedres precioses i objectes de valor incalculable, com ara les sabatilles d’anar per casa, les joies fastuoses i el tron del faraó més guerrer de la història. La relació contada dels monuments dels faraons també és la història dels lladres de tombes, excitats per la imaginació dels tresors ocults, tal com ho estava el nostre guia del tour, el senyor Mohamed Kamal, egiptòleg, si l’hem de creure. De tant ens clavava la xapa sobre el govern nou, que feia bé les coses com ara restaurar Luxor i Assuan. Treure la brossa i la brutícia del Caire era la comesa del govern nou, segons el seu parer. Vaig tenir la impressió que si no enraonaves bé del govern nou, que feia sis anys que governava, no podies exercir pas de guia turístic. Era una forma ineludible de ser addicte al règim militar i poder criar panxeta.

Una lectura de "Terres mortes", de Núria Bendicho “Terres mortes”, escrit per una noia de vint-i-vuit anys, d’esquerra, se’n va més enllà de la ideologia diguem que cerca l’arrel dels problemes socials, com si n’hi hagués prou de cercar una metàfora per explicar la complexa naturalesa del món. Cercar l’arrel esdevé radical, que ja és un judici i un insult a la vegada, i segons com una visió política del món. Una mateixa paraula posseeix tres accepcions, i totes distintes. També és una forma que té la joventut de marcar distàncies amb la contentura dels grans. Una forma de marcar el món amb el seu rastre de nervi . Núria Bendicho va escriure una novel·la que al depassava, que la superava, que mirant de narrar les brutalitats més dures del món, en especial per a les dones, va narrar alguna cosa dels inferns mentals que només saben construir inferns mentals. Certament una malaltia o /i una marginalitat respecte a la idea de polis, a la idea de ciutat renaixentista. “Terres mortes “ també parla de la mort i de la putrefacció dels cossos estimats. Regira el món catòlic, poc procliu a reconèixer la permanència dels cossos que es desfan en absència de vida. És evident que hi ha molta ràbia darrera del llibre i molta individualitat. I moltes lectures al marge dels diversos noucentisme del segle XX. Comentant “Terres mortes” comprens que hi ha una idea filosòfica més que una idea merament narrativa- costa seguir els embolics argumentals - . Hi ha la percepció aguda de la mort. I de la facilitat en què les famílies poden entrar en la bogeria i no sortir-ne en generacions. En cert sentit, submergint-se, “Terres mortes” també és una nissaga però no pas de poder ni d’ordre sinó de brutícia, de sentors, de pudors, de textures toves, de paraules tèrboles que es tornen cops ( i renecs ? ), de dones prostituïdes . De dones colpejades. D’assassinats . D’incest. De cops. Potser més cops que no una altra cosa. La tesi de la novel·lista és que vivim en un temps de gran violència però somorta, sepultada sota tones de regles i làmines de vaselina. Com si la consciència humana fos més aquell bogeria de foscor que no les hipocresies que diaris, televisions i parlaments democràtics volen mostrar. La novel·la compleix aquell propòsit que els erudits anuncien : és més intel·ligent que la novel·lista. Més intel·ligent que els propòsits que la nodreixen. Més intuïtiva que les idees de l’esquerra radical. O sigui que la metàfora que s’ha endurit.

LA LLUM DEL CARTÒGRAF.

ENTRE DRONS I LLUMS. Un vespre d’octubre, al nou pub Antares de la ciutat de Lleida s’hi va presentar “La llum del cartògraf” del poeta Carles M. Sanuy. La cervesa tenia el gust de costum, una mica amarg, una mica celestial. Les noies joves seien al fons de la sala. Els homes més assaonats pel temps s’asseien i llegien per primera vegada els versos del poeta de Balaguer. Els amics i saludats xerraven a la llum dels records. “Te’n recordes d’aquells tips sortint del campament ? vés i fes-ho ara això ?”. El llibreter somreia i el poeta anava i venia amb el got groc a la mà. El barman impàvid, de camisa florejada, s’ho mirava des de la barra del bar. La poesia deu ser em dic ara una forma de percepció semblant al que és la meditació o el ioga, una mica de penombra, les ondulacions de les paraules lleugeres com ocells pel cel del pub mentre un jove toca el piano. Un cert estat de suspensió de la consciència de l’ordinari, com aquella noia petita que fugia de casa, resclosa i humida, i pujava als arbres espessos de la infància, o aquells joves que jugaven a ser poetes romàntics en el claustre ruïnós, amb les columnes robades després de la desamortització. Diu el tòpic, ben ensalivat, que llegir poesia en veu alta et porta a un estat d’ànim diferent : el cervell abaixa la guàrdia. Amb la copa a la mà, mirava a una banda i altra, amb les paraules enrogallades. Hi faltaven els poetes sèniors de la ciutat de Lleida. La vida passa, deia aquell. Els vells roquers de la literatura de Lleida explicaven com era abans aquell pub, cap als anys setanta i primeries dels vuitanta, que si allí hi havia unes escales, que si al damunt hi havia un billar. Tothom hi tenia algun record o altre. Cap dels literats de Ponent, però va escriure ni un sol conte explicant les històries del Pub Antares. Potser els besos, les paraules, les cerveses, el amors del pub Antares van fondre’s com el fum d’aquells anys o les ressaques plenes de fulles podrides o la testa envidriada. Amat Baró va defensar que el Sanuy és un poeta místic. Més aviat és un fabricant de llibres de poesia. Aquest ve a ser un llibre de l’apocalipsi, que sempre és un assumpte interessant en temps fumosos i canviants. La ment mira d’ordenar un caos de sensacions que ens parlen del canvi i de la desolació. Que el llibre fos presentat en aquell pub de la joventut del poeta i dels que l’escoltaven era també ben significatiu . Sense punts, sense comes, sense les regles de la prosòdia escriu el poeta : No un poema, no un vers potser una línia que et digui i et recordi qui ets, d’on vens què ingènuament esperaves. El cartògraf amb la llum escassa del vespre mira de confegir els nous mapes després de la devastació. Pel cels d’ Ucraïna corren drons salvatges i bales de canó. En sortir del pub, a la terrassa dels bars els homes i les dones, entre llums brillants, beuen i riuen a l’ombra de plataners molt grossos. Article publicat "Lectura" de Segre. Octubre de 2022.

Camí d'Arreu .

LES RAONS DE LES PERSONES. El documental Camí d’ Àrreu, realitzat per Aleix Gallardet, instigat i sufragat pel Consell cultural de les Valls d’Àneu, dirigit per Ferran Rella, el vam poder veure a dins de l’ església d’ Isil entre magnífiques fotografies gegants de les falles d’ Isil, fetes per Pere Català-Roca en 1956, un sant Antoni del Porquet, polsós, popular, genuí i innocent, i la Santa Teresa de Jesús d’Àvila, travessada per una llança orgiàstica, a finals d’agost. És una obra molt curiosa que res té a veure amb els prejudicis amb què et sols encarar la vida als pobles d’alta muntanya. Un servidor de vostès va quedar-se amb un pam de nas : no m’esperava res del que el documental contava. L’assumpte és candent : la Catalunya buidada. O més clar, la història de la Catalunya carolíngia despoblada. Entrevistant els darrers habitants d’ Àrreu – la majoria viuen a les ciutats- , amb una sofisticada i equilibrada feina de composició, el realitzador ha proposat a l’espectador un documental absorbent, sense bons ni dolents, en què la comprensió de les raons de les persones està per damunt dels judicis sobre els fets. Les imatges de l’abandó i la ruïna de les darreres cases és colpidor. Les esperances en la construcció d’una pista d’accés és una cosa alegre. Camí d’ Àrreu és un documental que deixa enraonar davant la càmera els seus últims habitants. No hi ha cap doctor ni professor d’universitat ni estudiós o escriptor, ni tampoc cap autoritat política. Només les persones, els seus records, els seus sentiments, les seues raons, les seues esperances. El tema hauria pogut centrar-se en la falta de la construcció d’una carretera per accedir al poblet, que a penes tenia una vuitena de cases, però més aviat esdevé una obra intimista en què el realitzador ha volgut mostrar, quasi sense adonar-se’n, un joc de dones- potser tres, potser quatre - que s’expliquen, que absorbeixen la pantalla, que amaguen i diuen a parts iguals . Potser aquesta suspensió del judici per part del narrador del documental és el que el fa més suggerent. Hi apareixen els fets, hi apareixen les màquines que foraden la roca per fer una pista, hi apareix la breu història del poble, amb una allau, a primeries del segle XIX que arrasà el poble antic, hi apareixen les imatges de les fotografies del temps passat, que són plenes de nostàlgia i potser de felicitat, però sobretot parlen les dones i els homes, els que no tenen veu, els que no tenen mai les càmeres al davant per explicar-se. Ja s’haurà adonar el lector que m’ha seguit fins al darrer paràgraf que el documental Camí d’ Àrreu suscita una certa perplexitat en l’espectador atent. En tot cas, mostra amb suficient equanimitat la història d’un poble abandonat dels Pirineus. I suscita una esperança, que no és poc. Si poden, vagin a veure’l.

Notes de lectura de Consumits pel foc de Jaume Cabré.

Jaume Cabré ha escrit una nova nouvelle a base de revisar, tallar, aprimar i llençar moltes pàgines. A mi m’han agradat molt els textos escrits reproduint diàlegs, molt simples en aparença, sovint amb frases amb doble sentit, treballats, àgils. Són diàlegs i més diàlegs en algú que hi té la mà trencada tant en la construcció d’escenes, com en escoltar què diuen les paraules. El resultat és un relat en què costa separar-se de la desorientació de l´únic protagonista, de l’Ismael, que com un beneit no recorda res ni tampoc sap on s’ha posat. La seua desorientació és la nostra desorientació. La metàfora inicial, la falena que cerca la llum i s’hi rosteix, és tan poderosa que amaga la història, la situa en un altre pla, la converteix en un esquema, quasi una ganyota. L’Amor sensual i sexual és tan simbòlic ( un didalet comprat en una merceria ) que sembla una broma. I el godallet extraviat és forma del monòleg interior aplicat a un animal. ( Una certa crida a la infància del lector, i la sensació de la gespa tallada de poc als peus .) Què caracteritza l’estil de Cabré ? La complicitat amb els lectors que ja l’hem llegit : és com si el novel·lista et digués “No et duré més lluny que les altres novel·les perquè no tinc l’energia per portar-t’hi sinó que jugarem a fet i amagar com un xiquet : a riure, a cercar-se i amagar-se. M’he fet vell : no ho vull admetre, et parlaré de la mort com un malentès, com un caçador que esverat confon la presa. He vist morir molts amics, i veig que la mort és una xamba estrambòtica en què res pot calcular-se”. Ismael salva la vida amb un palíndrom i la perd per la passió per la llum, que crema, que solseix.

Notes de lectura de Iolanda Batallé. Atreveix-te a fer les coses a la teva manera.

Notes de lectura d'un manual de direcció d'empreses molt sui generis.  

gotes d'aigua. 

ATREVEIX-TE.

Iolanda Batallé ha escrit un bon assaig sobre la seua concepció de la direcció d’empreses. És un llibre agosarat : mescla amb solta les anècdotes personals d’empreses concretes amb certes idees generals potents, algunes molt tòpiques, molt del nostre temps - el poder de l'emoció-, i altres més afinades, producte d’un cert pensament refinat, com ara atendre a detalls que no se solen escoltar, l'acabament de les feines, etc. La meditació forma part del seu viure. L’acceptació del pensament i de la sentimentalitat ensems són curioses. 

La lectura del llibre és aconsellable : promou una gimnàstica mental de l'atenció i de l'auto-observació.

Explica que quan li van oferir de dirigir una gran empresa cultural barcelonina, el primer que féu va ser canviar el lloc del despatx de direcció : va triar les golfes en comptes del despatx noble de la primera planta. La idea que expressa és acceptar la mobilitat emocional de les dones en la feina i en el lideratge : la comoditat és un concepte clau, la felicitat, també. “Quan sento angoixa respiro”, escriu.

El vestit l’usa conscientment com un llenguatge emocional : la varietat del vestir és assumit com a la paleta emocional, inesgotable. Posar-se roba molt diferent. No caure en l’uniforme del traje jaqueta. Sentir la mandra; sentir la melancolia, sentir l’eufòria, aconsella.

En el seu mite íntim recorda una iaia emocionant que li va fer sentir a casa seua ser el lloc més feliç de l'univers. El text és emotiu : la Iolanda Batallé va tenir sort en conèixer i donar valor a la susdita mítica iaia, arquetip de dones sàvies 

La centralitat de l’emoció i del sentiment com a força d’acció va acompanyada de l’esforç d’entendre’s. “Dedica’t a entendre’t i t’estalviaràs problemes.”  “Cada dia necessites dedicar temps  l’autoobservació”, escriu. 

“Costa mirar-se.” S’intueix la idea de saber trobar la pròpia confiança i la confiança en els altres. Crear confiança és crear valor. Més endavant escriu que et preguntis si et mou la por o la gratitud. 

“M’agrada la sensació de descobrir algú que passat un temps podrà substituir-me.” Idea magnífica que sovint oblidem : les continuïtats de les empreses, que ens depassen.   

Fa una afirmació que és una pedra angular : la bondat ens constitueix. 

La idea que més m’ha ressonat ha estat el que ella interpreta com una forma d’actuar masculina davant dels problemes  : diu que els homes actuen davant dels problemes com a guerrers : volen conquerir, posseir, destruir, oblidar ; en canvi les dones hi dialoguen i els transformen. 

“Els problemes no es derroten i s’obliden . Els problemes es converteixen en noves formes de fer. Els problemes són aspectes ignorats de la nostra vida que reclamen el dret a trobar el seu lloc en la zona lluminosa. “ 

Aquest paràgraf m’ha ressonat fortament en la qüestió de la manera de dirigir i de digerir els problemes en els homes. Crec que l’encerta. 

“Els sentiments són força, no feblesa.”, subratlla.  

Apunta que quan les coses costen massa, ja és moment de deixar la direcció. En ella  sembla que el seu límit són els vuits anys. Decidir quan el temps s’ha esgotat és també una forma de saviesa. “Cadascú sap els grans barrancs on ha caigut.”

En definitiva, escriu sobre lideratge de forma original; el lector pot tornar-se més savi i aplicar-ho al seu lideratge íntim, a la seua relació amb els altres, a les seues empreses.

 

 

El poeta metafísic.

 

Un article sobre poesia. 

Notes de lectura de Desig de veu. Carles Camps Mundó. Editorial Saldonar. 2021.

Una despietada pietat.  La poesia nua i sencera.

He llegit, he rellegit un cop i un altre cop el llibre nou del poeta Carles Camps Mundó, nat el 1948, que no és un autor fàcil ni ressenyable : no fulgiria al plató televisiu on Xavier Grasset entrevista a altes hores del vespre quasi tots els autors catalans que han tret llibre enguany. Al plató llueixen els més joves ; els vells poc hi són.  I tanmateix, la relectura és un estimulant exercici intel·lectual. 

 L’any 2018 va aparèixer la seua obra poètica reunida dita La mort i la paraula,pocs l’han llegit. Ara, el 2021, ha tret a la llum un nou volum titulat Desig de veu que se situa en l’òrbita feliç de la poesia filosòfica. La seua (re)lectura fóra com una purga aspra per a les il·lusions. Un brillant exercici de veritat greu i agra. Busquem consol i evasió en la lectura, ell ens dona una altra cosa. Dues notes introductòries ens fan dubtar si no fora millor que escrigués filosofia, directament. Allí escriu que entén la creació artística com a pròpia dels vulnerables, comuna anàlisi radical dels conflictes íntims.Aplicant aquesta idea a la poesia, aquesta esdevé solemne, forta, difícil, implacable. Res no s’escapa de l’anàlisi sense pietat. Tot sucre és apartat del cafè amarg de la veritat. “Una indagació que perquè sigui veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos”. Parla d’un egoisme solidari, i d’una despietada pietat. I escriu una frase lapidària : “La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols un placebo”. S’inscriu en la vena antiga i venerable de la poesia de parla de la naturalesa del pensaments, de la consciència. “Som humans perquè som fondament “malferibles”, perquè som irresolubles”, cosa que et deixa clavat. 

Dins la mateixa claredat apunta : la poesia “és capaç de fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari.Quan et vesses humanament, sense comerç”. En un món funcional, el poema com a disfunció, afegeix.

Els poemes, escrits en decasíl·labs, no estan pensats precisament per al comerç : 

“ la veritat és desconstrucció,

 com quan el nen desmunta una joguina,

sovint la més preuada, i en coneix,

qui sap si amb lúcid dolor, la mentida: 

aquella andròmina meravellosa

amb què visita mons imaginaris/no és sinó representació.

 Guió imposat al món com a escenari 

 de la inclement voluntat de poder.” 

Aquest poema és d’una concisió exemplar : 

Tot el que vius és tan sols el teu cos,

 i encara que pensar et faci creure 

 que vius més que ser viu, la consciència 

 no et dóna ni et pren res. 

Com qualsevol/ altre animal, no vius més que el teu cos

 sobre la podridura del món, l’humus

 que a la fi del teu temps t’ha de fer seu 

perquè tot fructifiqui sense tu. 

Estimats lectors, acabaré l’article aportant-los una idea consoladora 

“La vida plena necessita omplir-se 

de pèrdua, de pena enriquidora.” 

i  “La bellesa del sol és el crepuscle”.

Article publicat originàriament a Lectura del diari Segre de Lleida.