Un article sobre poesia.
Notes de lectura de Desig de veu. Carles Camps Mundó. Editorial Saldonar. 2021.
He llegit, he rellegit un cop i un altre cop el llibre nou del poeta Carles Camps Mundó, nat el 1948, que no és un autor fàcil ni ressenyable : no fulgiria al plató televisiu on Xavier Grasset entrevista a altes hores del vespre quasi tots els autors catalans que han tret llibre enguany. Al plató llueixen els més joves ; els vells poc hi són. I tanmateix, la relectura és un estimulant exercici intel·lectual.
L’any 2018 va aparèixer la seua obra poètica reunida dita La mort i la paraula,pocs l’han llegit. Ara, el 2021, ha tret a la llum un nou volum titulat Desig de veu que se situa en l’òrbita feliç de la poesia filosòfica. La seua (re)lectura fóra com una purga aspra per a les il·lusions. Un brillant exercici de veritat greu i agra. Busquem consol i evasió en la lectura, ell ens dona una altra cosa. Dues notes introductòries ens fan dubtar si no fora millor que escrigués filosofia, directament. Allí escriu que entén la creació artística com a pròpia dels vulnerables, comuna anàlisi radical dels conflictes íntims.Aplicant aquesta idea a la poesia, aquesta esdevé solemne, forta, difícil, implacable. Res no s’escapa de l’anàlisi sense pietat. Tot sucre és apartat del cafè amarg de la veritat. “Una indagació que perquè sigui veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos”. Parla d’un egoisme solidari, i d’una despietada pietat. I escriu una frase lapidària : “La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols un placebo”. S’inscriu en la vena antiga i venerable de la poesia de parla de la naturalesa del pensaments, de la consciència. “Som humans perquè som fondament “malferibles”, perquè som irresolubles”, cosa que et deixa clavat.
Dins la mateixa claredat apunta : la poesia “és capaç de fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari.Quan et vesses humanament, sense comerç”. En un món funcional, el poema com a disfunció, afegeix.
Els poemes, escrits en decasíl·labs, no estan pensats precisament per al comerç :
“ la veritat és desconstrucció,
com quan el nen desmunta una joguina,
sovint la més preuada, i en coneix,
qui sap si amb lúcid dolor, la mentida:
aquella andròmina meravellosa
amb què visita mons imaginaris/no és sinó representació.
Guió imposat al món com a escenari
de la inclement voluntat de poder.”
Aquest poema és d’una concisió exemplar :
Tot el que vius és tan sols el teu cos,
i encara que pensar et faci creure
que vius més que ser viu, la consciència
no et dóna ni et pren res.
Com qualsevol/ altre animal, no vius més que el teu cos
sobre la podridura del món, l’humus
que a la fi del teu temps t’ha de fer seu
perquè tot fructifiqui sense tu.
Estimats lectors, acabaré l’article aportant-los una idea consoladora
“La vida plena necessita omplir-se
de pèrdua, de pena enriquidora.”
i “La bellesa del sol és el crepuscle”.
Article publicat originàriament a Lectura del diari Segre de Lleida.
Us agraeixo de tot cor la lectura que feu del meu poemari. Crec que encerteu del tot quan dieu que la meva poesia no pretén ser complaent. Potser perquè ja començo a tenir una edat, encara recordo quan dèiem que la poesia havia d'estar al servei de la veritat. I la veritat és la denúncia dels il·lusionismes.
ResponEliminaMoltes gràcies ! L'edat, en efecte, és una altra variable que no vaig tractar, per pudor mal entès. S'hi endevina del tot la reflexió des d'una certa edat.
EliminaPotser el que rumio i no sé del tot és si viure i escriure no implica una forma o altra d'il·lusió, que potser deriva de seguida en il·lusionisme.
Gràcies : escriviu una poesia molt lúcida i molt clara : una forma de meditació molt recomanable.